Entre els trastorns de l'alimentació hi ha l'anorèxia i la bulímia, que es donen majoritàriament en les dones i que comporten una pèrdua dels hàbits alimentaris, una baixa autoestima i una interpretació deficient de la pròpia imatge corporal.

Psicològicament, la persona que pateix anorèxia és molt perfeccionista, emocionalment inestable i amb un concepte de l'èxit social relacionat amb el fet d'estar prim. És vulnerable i creu que, canviant el seu cos, la seva vida també serà millor.

Rebutja mantenir el pes dintre del que li demana la seva constitució i els paràmetres de la normalitat, té una immensa por de guanyar pes i, malgrat perdre'n, el temor continua fins que distorsiona la percepció del seu cos i es veu grassa (tot i estar, realment, en una situació de desnutrició).

Per això, va reduint la quantitat i varietat del que menja. Al principi, elimina els aliments que suposa que porten més calories, però al final la reducció és tan estricta que sempre ingereix els mateixos aliments. També evita les situacions socials en les quals es pugui veure obligada a menjar, com sopars d'amics o celebracions festives.

En alguns casos, alterna la restricció amb episodis de voracitat, ja que el cos li demana menjar, i aleshores tracta de compensar-ho amb vòmits autoinduïts, o bé amb abús de laxants i diürètics.

Els cicles menstruals es fan irregulars i es pot perdre el 15% o més del pes.

Les persones que pateixen aquest trastorn acostumen a abusar de l'esport per cremar calories. De fet, en algunes modalitats esportives és freqüent trobar persones anorèxiques, i les taxes més elevades les trobem entre les gimnastes.

El més difícil en el tractament d'aquests trastorns és que, malgrat l'evidència de la malaltia, l'afectat nega que el seu comportament sigui anòmal i, en els casos més extrems, pot arribar a morir per desnutrició.

En la bulímia, la persona té crisis en les quals ingereix una gran quantitat de menjar, perd el control sobre el seus impulsos i té la sensació que, un cop ha començat, no pot aturar-se. Aquests afartaments es repeteixen amb una freqüència aproximada de dues vegades per setmana i suposen un sentiment agut de culpabilitat que es compensa amb vòmits, laxants, etc.

En aquests episodis ingereixen pastissos, galetes o qualsevol altre aliment de forma compulsiva i molt ràpida; la persona continua menjant tot i experimentar, fins i tot, mal d'estómac. Acostumen a fer-ho en moments d'estrès o ansietat, perquè el fet de menjar els proporciona una sensació de relaxació i un sentiment de plenitud interior. També hi ha una gran preocupació per la silueta i el pes, malgrat que els excessos els acostumen a portar a un exagerat sobrepès, amb totes les conseqüències sobre la salut que això implica: hipertensió, colesterol, malalties coronàries, etc.

En aquests trastorns és important valorar la influència social que s'exerceix, avui dia, sobre la necessitat d'aprimar-se.

Per exemple, als mitjans de comunicació trobem constantment dietes, aliments lights, aparells i tota mena de sistemes per aconseguir un cos sense greixos. També, a través de la moda, el cos ideal ha esdevingut mancat de les corbes pròpiament femenines (sobretot malucs i pit) i s'ha marcat una estètica que masculinitza el cos femení.

Aquesta moda d'idealitzar la dona prima va començar als anys vint, mentre que, per exemple, en altres societats com a Samoa les dones només son admirades quan estan grasses i ja han entrat a la maduresa; per tant, els mites de joventut i aprimament res tenen a veure amb els nostres.

A més, durant segles, s'ha oblidat el fet que l'ésser humà està constituït per un fons (l'esperit o ment) i una forma (el cos), tots dos de cabdal importància per aconseguir un equilibri psicològic harmoniós.

Abans només es donava importància al fons, desestimant la forma. Les creences que imperaven veien el cos com una part menyspreable, la culpable dels pecats de la humanitat i que, per tant, havia de ser ignorada i menystinguda en pro de l'esperit. Ara, hem donat un tomb a aquesta concepció i, abans de trobar el punt mig, com passa en tots el progressos ideològics que fa la humanitat, hem passat a sobrevalorar el paper del cos en la pròpia vida.

Així, hem passat de l'espiritualisme victorià en què es remarcava la preeminència de l'esperit sobre la carn, a la situació actual, en la qual el culte a la imatge culmina en una imagocràcia.

Però, lluny de veure el fenomen com un signe de frivolitat de la societat actual, l'hem d'analitzar i valorar com una reacció històrica, que ens portarà a trobar el benèfic equilibri entre el fons i la forma, que fins ara se'ns havia negat.