Usem l'expressió "haurem de serrar les dents" quan ens referim a la manera d'encarar una acció en què necessitarem un gran esforç i concentració, física i mental.

Antigament, com rudimentàries anestèsies, es donava un objecte perquè el malalt serrés les dents amb molta força a fi d'ajudar-lo a superar el dolor que li produiria la intervenció. Premem les dents en senyal de tossuderia, de ràbia, d'odi i també quan necessitem aplegar les nostres forces físiques per tal de, per exemple, obrir la tapadora d'un pot de melmelada que se'ns resisteix.

El dolor psicològic també ens fa prémer les dents. Les preocupacions, l'estrès, l'ansietat, els contratemps mal digerits ens fan reproduir els moviments del remugar i, quan aquesta acció esdevé molt continuada, les conseqüències acaben apareixent i el deteriorament de les funcions de l'aparell mastegador es fan paleses; en especial, l'articulació que enllaça la mandíbula a l'os del crani.

Aquest hàbit inconscient, aquest tic que comporta un fregament de les dents durant la nit i/o el dia s'anomena bruxisme. Tret del moment de mastegar o empassar, les nostres dents no haurien d'estar en contacte. Si això succeeix sovint, sotmetem tot l'aparell mastegador a un sobreesforç que, de mica en mica, el va malmetent: els músculs de la cara, els del coll i tots els que envolten els maxil·lars queden contracturats; l'articulació de la mandíbula es desgasta; les dents suporten forces desmesurades i alienes a la seva funció; les genives pateixen per una deficient circulació sanguínia i, conseqüentment, tot el sistema es desequilibra.

Els maxil·lars tenen una força extraordinària. Només s'ha de veure com els animals són capaços de caçar, sostenir i moure la seva presa -que pot arribar a pesar més que el seu propi pes- només amb la mandíbula.

Tot i que els humans hem perdut part d'aquesta força, continuem tenint una potència excepcional que, aplicada sobre les nostres pròpies estructures de forma indiscriminada, esdevé absolutament autodestructiva i més encara en una zona tan propera a diversos centres neuràlgics i estratègics del cervell.

La clau d'aquest trastorn neurofisiològic és el diagnòstic precoç. L'evolució estarà en funció del temps d'instauració de l'hàbit, del desgast dental i dels altres símptomes associats. També, a fi de protegir les dents, l'odontòleg aconsellarà la col·locació d'una fèrula oclusal, sobretot durant la nit. Aquesta protecció està feta d'acrílic i l'objectiu del seu ús és evitar el desgast de les dents i ajudar a descontracturar la musculatura. Tot i que la fèrula oclusal també pot ser superior és recomanable que, des del punt de vista de la circulació energètica a través del nostre organisme, es col·loqui a la mandíbula inferior per no interferir en els eixos de les frontisses cranials.

En l'aspecte psicològic hem d'analitzar quines són les situacions que ens han portat a patir un excés d'estrès o ansietat, com enfoquem la nostra vida i com ens relacionem amb l'ambient. Moltes vegades, més que els problemes en si mateixos, allò que més ens angoixa és la forma com els digerim i els encarem, ja que allò important és la nostra capacitat per conviure amb la pressió psicològica de l'ambient.

Per entendre aquest concepte hem de comprendre els mecanismes psíquics per als quals la ment copsa el sentit positiu o negatiu d'allò que estem pensant sobre una situació. La seva impressió no és directa sobre la realitat que ens envolta, sinó que la percep a través del filtre de sensacions i emocions amb les que traduïm tots els esdeveniments. Per exemple, si algú està pujant en un ascensor i ho percep com un succés molt perillós, la seva ment així ho creu. Aquesta emoció serà processada pel seu cervell i traduïda químicament en substàncies com l'adrenalina que, conduïdes a través dels nervis fins als músculs, provocaran tota una sèrie de canvis en les seves constants vitals: cor, pell, pressió sanguínia, contracció muscular, etc. El resultat serà la sensació de pànic.

En canvi, si estem en una situació objectivament més arriscada, per exemple, a dalt d'un globus aerostàtic, però la nostra ment percep la situació de forma distesa i es concentra en gaudir del paisatge, sense pensaments d'inquietud, la reacció del nostre cos serà molt diferent: s'activaran els mecanismes de relaxació i, al seu torn, la musculatura s'afluixarà, el cor s'apaivagarà i les ones cerebrals canviaran de freqüència. Veiem, doncs, com la nostra ment no reacciona enfront de les situacions, sinó enfront de les percepcions que li donem dels esdeveniments.

Com a mesura de prevenció seria bo evitar: mastegar xiclet, mossegar-se les ungles, mastegar per un sol costat, avançar la mandíbula inferior endavant, no reimplantar les dents perdudes, males postures de coll i esquena en seure, dormir amb coixins inadequats, prendre excitants com el cafè o veure programes de televisió violents abans d'anar a dormir, essent preferibles lectures relaxants per conciliar el son.

Tanmateix, és fonamental aprendre a desactivar la tensió corporal a través de la pràctica de la relaxació, per retrobar una sana tonificació muscular i psíquica que ens allunyi dels dos pols sobre els quals oscil·lem alterna-tivament quan no trobem l'equilibri i que s'alimenten mútuament: la tensió i la distensió.

Tot plegat ens portarà a aconseguir l'habilitat de dominar la nostra ment. Aprendrem a crear pensaments positius perquè les situacions conflictives no ens facin trontollar excessivament i no ens desestabilitzin.