Què vol dir ser assertiu?

L’assertivitat és un concepte aportat per la psicologia moderna per ajudar a la comprensió i la millora de les nostres relacions personals. L’ésser humà és social en essència i no podem defugir que una part molt important de la nostra felicitat està vinculada a la satisfacció de les relacions amb els altres.

Ser assertiu consisteix a saber expressar, en el moment oportú i de la manera adequada, les nostres opinions, sentiments i necessitats, respectant i acceptant els arguments dels altres. L’assertivitat és una conducta, no pas una característica de la personalitat, per tant, és una capacitat que cal desenvolupar i entrenar constantment. Saber emprar el llenguatge adequat és un segell que potencia el caràcter i, sovint, determina part d’una manera de procedir. És cert que el nom no fa la cosa o que l’hàbit no fa el monjo, però cal reconèixer que contribueix a crear-lo.

Tenir tacte és l’art de parlar i obrar segons l’oportunitat i les conveniències, és a dir, el fet d’entrar en contacte eficaçment amb els altres. Portar-ho a la pràctica, però, no és gens senzill. La societat actual, a més, no ens dóna cap mena de facilitat: les tecnologies i les grans ciutats hi han contribuït negativament, tot fomentant un aire d’aïllament i soledat que no ens ajuda a intensificar el contacte, al contrari, la fa recelosa i poc amant de la relació social.

No ens hem d’estranyar davant del fet que molta gent es replegui sobre si mateixa i intensifiqui el seu egocentrisme en lloc de perfeccionar la seva capacitat de relacionar-se amb encert. Sovint es confon la naturalitat amb el primitivisme de les expressions, no obstant això, aquesta falsa naturalitat no és altra cosa que un recurs fàcil per amagar les pròpies febleses de caràcter i el no haver sabut educar el propi tacte en les relacions socials.

Les conductes que no ens ajuden a ser assertius les podem concretar en dos tipus d’actituds: la passivitat, és a dir, el fet de pensar que no tenim dret a expressar-nos ni a manifestar els nostres punts de vista sobre els fets; o l’altre extrem, l’agressivitat que fa que imposem els nostres desitjos sobre els altres de manera virulenta, sense respecte ni consideració. Trobar la manera adequada de comunicar-nos és una habilitat essencial.

En el cas que tendim a no manifestar-nos per manca de seguretat en les nostres consideracions, cal perdre la por a l’interlocutor i reforçar la nostra autoestima. També és convenient trobar arguments per exposar la nostra visió dels esdeveniments, i preparar-los amb antelació, perquè no és convenient recórrer a la improvisació si hem de mantenir una conversa decisiva, tant en l’àmbit laboral com el personal. Si la situació ens provoca ansietat podem imaginar-la, visualitzar-la, de manera positiva, perquè així ens estarem entrenant i a l’hora d’afrontar-la tindrem més aplom i serenitat.

En aquest sentit, el psicòleg CM Espinalt diferenciava: «No confonguem la persona assenyada amb la que, esmaperduda, calla perquè no té res a dir o no sap com dir-ho. No considerem tampoc persona discreta i ponderada la que calla per temor o per feblesa.»

La por a ser rebutjat pel fet de manifestar els nostres sentiments i opinions ens genera molta insatisfacció i un fort sentiment d’incomprensió, a la vegada que no ajudem que els altres ens coneguin i ens puguin valorar i comprendre a partir de la nostra autèntica personalitat. Les veritables relacions sempre estan fonamentades en una comunicació oberta i clara de les necessitats i els punts de vista de cadascú. Cal esforçar-se a mostrar els sentiments, siguin de tendresa o de disgust, saber-los comunicar adequadament produeix una gran satisfacció personal.

En el segon cas, si tendim a manifestar-nos amb agressivitat o prepotència, és important aprendre a escoltar els altres, a demanar-los l’opinió i a ser autocrítics amb les actituds fora de to que poden malmenar les nostres relacions socials. Cal tenir tacte, ja que les conductes d’imposició o menyspreu erosionen greument les nostres relacions interpersonals. No podem confondre el caràcter de fer-se respectar els drets amb el mal caràcter, propi del qui no tolera les opinions i els drets que els altres tinguin o puguin tenir.