les modes

Tradicionalment l’edat madura es considerava un signe de respecte i consideració. No fa pas tants anys que a la Xina quan algú coneixia una persona que havia fet els 50 anys se’l contemplava amb admiració perquè havia arribat a l’edat que es considerava “gloriosa”. Mentre que, si encara no els tenia, se’l veia quasi bé com un babau sense cap atractiu.

Avui dia, aquest fet és impensable i la idealització de l’etapa juvenil fa molt difícil que s’accepti la transformació de la imatge que suposen els anys i també fa difícil que es pugui gaudir del pas del temps sense complexos i assolint una harmonia vivencial. Envellir, seguint el procés natural, ens aporta elements fonamentals per evolucionar, el problema és que, sinó hem sabut esdevenir persones interessants a través de l’experiència ben aprofitada, en l’edat madura es fan més evidents les mancances. La vellesa passa desapercebuda quan hem sabut convertir-nos en persones plenes de qualitats positives, amb un pòsit de coneixements i saviesa que generen interès i ens fan atractius als ulls dels altres.

La preocupació pel fet d’anar afegint “zeros” fins i tot ha portat a homes i dones a amagar la seva edat per evadir-se del fet. D’aquí les moltes versions que s’han fet de llibres de l’estil La vida comença als quaranta, que tracten de fer front al temor que es genera en aquesta etapa, que representa aproximadament la meitat de la vida (al voltant de les vuit dècades).

No és cap secret que l’optimisme i una ocupació que ens faci sentir útils ens ajuda a allargar la vida, mentre que el pessimisme endèmic l’escurça. La història ens ha donat exemples dignes d’esment. El músic i compositor Pau Casals visqué fins a l’avançada edat de 96 anys mantenint la plenitud de les seves facultats i, com ell mateix va dir, amb la humilitat que el caracteritzava: “Hi ha uns metges americans que estudien el ‘secret del meu cas’. Jo no crec que hi hagi cap secret. Crec que el més important és estar constantment ocupat i tenir pau d’esperit. No vull perdre les esperances ni els entusiasmes.” I afegia: “Naturalment continuo tocant i estudiant. Faria el mateix si encara hagués de viure uns altres cent anys.”.

Sentir-se jove
Podem considerar tres tipus d’edat: l’edat cronològica, l’edat vivencial o de maduresa, i l’edat d’aparença, però, tanmateix, no hi ha res més relatiu que la sensació de sentir-se jove o vell: un jove de 30 anys es pot sentir vell i amb la sensació que ha perdut el tren de les oportunitats, mentre que persones com Pau Casals no perden mai la vitalitat i el sentit estimulant i apassionant que té la vida. Com deia el psicòleg Carles M. Espinalt: “La vellesa comença el dia que es perd la il·lusió de viure”.

També podem prendre d’exemple el rendiment de les capacitats del filòsof Kant, doncs la seva etapa de màxima productivitat intel·lectual va ser entre els 45 i els 70 anys, cosa que ens demostra que l’edat no té perquè condicionar-nos ni limitar les nostres expectatives; al contrari, doncs els anys i l’experiència poden donar-nos plenitud i serenitat. L’edat no és res més que una xifra, és només una referència que té importància només com a reflex del pas del temps. Allò que ens fa joves és el concepte que tenim de la vida i com vivim la nostra existència.

A mesura que anem fent anys la percepció de la vida canvia, aprenem a valorar les coses de diferent manera, i perdem la dispersió i la impulsivitat pròpia de la joventut, de manera que concentrem més les energies i desenvolupem més efectivament les nostres capacitats. El pas del temps no és sempre un “anar cap avall”. El sentit que li donem a la vida, l’esperit que orienta el nostre procedir i l’entrenament vital que hem adquirit seran, al capdavall, el que ens donarà la garantia d’haver-la viscut intensament; més que no pas l’edat.