La seguretat que
dóna parapetar-se darrera d'una màscara ha fet que també se'n puguin crear
de naturals
|
|
De quina manera
es transforma el nostre estat d'ànim quan ens posem una màscara? Quines
sensacions ens provoca el fet d'ocultar el rostre mentre podem observar
els altres? El desig d'ocultar-nos per guardar la nostra parcel·la
d'intimitat i mantenir la identitat contrasta amb l'anhel de
comunicar-nos. Com podem retrobar la justa mesura entre ambdós?
Des de l'inici dels
temps l'ésser humà va voler modelar-se el cos i esmenar allò que la natura
li havia donat. Va començar ornamentant-se amb pintures, però no en tenia
prou i va idear incrustar-se objectes a la pell. Encara podem veure molts
d'aquests guarniments en algunes civilitzacions esteses per tot el
planeta. Per exemple, en alguns pobles de Papua-Guinea es graven la pell
fent-se incisions amb un objecte punxant a fi d'imitar la pell del seu
animal venerat: el cocodril.
El significat de la màscara
Aquest afany de
modificar-se el cos, però, pren un significat molt diferent quan es tracta
del rostre ja que, sent el centre de la comunicació humana, el fet de
transformar-lo o amagar-lo pot influir de forma decisiva en el significat
de la relació amb els altres. El sentit de la màscara esdevé divers
segons la seva funció. En l'antic Egipte i en algunes cultures de l'antiga
sudamèrica trobem màscares de metalls preciosos i amb incrustacions de les
pedres més valuoses. Era la manera que tenien els emperadors d'aquell
moment històric de remarcar la seva força i poder. Però ja que només
els poderosos podien gaudir del privilegi de portar màscares i per tal
que, de tant en tant, el poble també pogués gaudir d'aquesta gràcia, es va
establir la festa de carnestoltes com una ocasió en què es podien lluir.
En aquest cas, però, eren grotesques i estrafolàries i ridiculitzaven a
aquell que les portava. Aquelles caretes estrafetes que minimitzaven,
contrastaven amb el remarcat efecte potenciador de les dels
nobles. També sota algunes dictadures es van prohibir els balls de
màscares o, mitjançant els preus elevats, se seleccionava al públic
assistent, com per exemple el famós ball de la Llotja de Barcelona. Així i
tot, es procurava organitzar-los de manera que tots els assistents es
coneguessin, en llocs tancats i vigilats per les forces de l'ordre. En
altres aspectes, trobem la màscara amb el seu semblant intimidador, com el
que provocava la careta que es posava el "bruixot" en les societats
primitives, al qual se li atribuïen poders ocults i misteriosos. Hem de
partir de la base que l'ésser humà és un ésser esporuguit a qui cal
potenciar-se i que va inventar la màscara com un mitjà curiós de treure's
la por del damunt: espantant els altres. La màscara pot transmutar, donar
coratge i condicionar la forma de ser. Els exèrcits espantaven els seus
enemics primer amb els colors bel·licosos amb els que pintaven el seu
rostre i, més tard, amb els seus elms de ferro a mode de màscares
protectores. Si aconseguien aterrir l'enemic s'enfortien pensant que, si
més no, els altres tenien més por que ells. Així doncs, la força hipnòtica
de les màscares ha fet que a través dels segles l'ésser humà també les
hagi emprades per treure's la por, ocultant-s'hi al darrere, per espantar
o suggestionar els altres.
Les caretes naturals
La seguretat que dóna
parapetar-se darrere d'una màscara ha fet que també se'n puguin crear de
naturals, les que fan que el rostre esdevingui un mitjà per ocultar en
lloc de comunicar. D'aquí es deriva la paraula "botifler", que era aquell
que inflava les galtes per modificar conscientment el seu rostre, fent una
caricatura d'ell mateix. No és estrany que aquesta paraula s'hagi
introduït en l'àmbit social per anomenar molts dels polítics dels nostres
dies que es parapeten darrere una màscara de ciment armat, amb la que ells
mateixos han anat convertint el seu propi semblant, a fi de no deixar
entreveure, a través de l'expressió del seu rostre, les empremtes de la
seva incoherent conducta. En els sistemes totalitaris i dictatorials, la
impassibilitat de l'esfinx era la màxima representació. Per això, aquells
que estan posseïts per la màscara no poden ser mai uns bons comunicadors.
Però, de màscares, se'n creen en d'altres situacions. L'ésser humà
necessita convertir-se en un ésser representatiu capaç de dur a terme el
paper social per al qual s'ha preparat amb dedicació. Si no esdevé així,
si no pot adquirir les habilitats i coneixements necessaris que li imposa
un càrrec i no s'hi vol esforçar, necessitarà actuar des de la ficció.
Aleshores comença a desenvolupar un posat forçat i artificiós, la màscara
li deforma el rostre com un postís que s'apodera de l'expressivitat i li
encartona els moviments, traient-li la vivacitat dels ulls, talment com
succeeix quan ens posem un antifaç. A la persona representativa no li
cal la màscara. En canvi, qui lluny de ser un autèntic líder s'ha
convertit en una "vedette" se les posaria totes. Fins i tot, alguns dels
"tics" o moviments inconscients i repetitius del rostre són produïts, a la
fi, per la incomoditat de portar-les. Si com deia el filòsof Nietzsche
"tot pot ser una màscara en relació a allò que volem ocultar" i, fins i
tot, algú pot dir que ell no és adulador per amagar que es envejós, se'ns
fa cada vegada més difícil valorar les persones. Els emmascarats hi són
arreu i ja ni ens sobta trobar algú dins una discoteca amb ulleres de sol
a mode de moderns antifaços com els que van inventar els venecians. La
línia que separa el fet de potenciar el rostre a través del maquillatge o
els ornaments i l'acció d'emmascarar-lo és minsa. En cap altra moment
històric s'ha experimentat tal domini de les fal·làcies, ni ha sigut tan
complex el poder desemmascarar-les. Per poder ser éssers veritablement
comunicatius cal saber ponderar el que té la màscara de bo, de dolent, de
malvat o fins a quin punt transmuta, potencia o minimitza. |
|
Símptomes
principals
|
|
|
Reaccions davant la màscara
"Si tenim en compte
que el mirall és la identificació, hi hauria qui es miraria a l'espill amb
màscara". Amb aquesta frase, el psicòleg Carles M. Espinalt ens dóna una
visió exacta de com n'és de transcendent no sols comunicar amb
autenticitat, sinó formar-se una veritable identificació per no esdevenir
una paròdia d'un mateix. Seguidament ens concreta quines són les 3
reaccions més freqüents que, davant la suggestió que provoca una màscara,
poden presentar-se en les persones quan els n'apropem una: Reacció
supersticiosa: el subjecte no sap què dir, queda com mut, vol espantar els
altres, però només s'expressa amb onomatopeies místiques del tipus Uhh!
Auuu!... Reacció del "galtes": tan bon punt se la posa es troba en el
seu ambient, com peix a l'aigua, ja que li reforça encara més la de ciment
armat que ja portava. Reacció de la persona esforçada: queda com
desorientada. L'esforçat se sent incòmode, li té com una al·lèrgia
estranya. Aquesta reacció no té res a veure, per exemple, amb la
compenetració que en determinades circumstàncies pot existir amb ella. És
coneguda per tothom la manera com es transforma un cirurgià tan aviat com
es cobreix el rostre poc abans d'iniciar una
operació. |
|
|