El poder de les màscares

© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de la Fundació Claror.

Des de l'inici dels temps l'ésser humà va voler modelar-se el cos i esmenar allò que la natura li havia donat. Va començar ornamentant-se amb pintures, però no en tenia prou i va idear incrustar-se objectes a la pell. Encara podem veure molts d'aquests guarniments en algunes civilitzacions esteses per tot el planeta. Per exemple, en alguns pobles de Papua-Guinea es graven la pell fent-se incisions amb un objecte punxant a fi d'imitar la pell del seu animal venerat: el cocodril.

El significat de la màscara

Aquest afany de modificar-se el cos, però, pren un significat molt diferent quan es tracta del rostre ja que, sent el centre de la comunicació humana, el fet de transformar-lo o amagar-lo pot influir de forma decisiva en el significat de la relació amb els altres.
El sentit de la màscara esdevé divers segons la seva funció. En l'antic Egipte i en algunes cultures de l'antiga sudamèrica trobem màscares de metalls preciosos i amb incrustacions de les pedres més valuoses. Era la manera que tenien els emperadors d'aquell moment històric de remarcar la seva força i poder.
Però ja que només els poderosos podien gaudir del privilegi de portar màscares i per tal que, de tant en tant, el poble també pogués gaudir d'aquesta gràcia, es va establir la festa de carnestoltes com una ocasió en què es podien lluir. En aquest cas, però, eren grotesques i estrafolàries i ridiculitzaven a aquell que les portava. Aquelles caretes estrafetes que minimitzaven, contrastaven amb el remarcat efecte potenciador de les dels nobles.
També sota algunes dictadures es van prohibir els balls de màscares o, mitjançant els preus elevats, se seleccionava al públic assistent, com per exemple el famós ball de la Llotja de Barcelona. Així i tot, es procurava organitzar-los de manera que tots els assistents es coneguessin, en llocs tancats i vigilats per les forces de l'ordre.
En altres aspectes, trobem la màscara amb el seu semblant intimidador, com el que provocava la careta que es posava el "bruixot" en les societats primitives, al qual se li atribuïen poders ocults i misteriosos.
Hem de partir de la base que l'ésser humà és un ésser esporuguit a qui cal potenciar-se i que va inventar la màscara com un mitjà curiós de treure's la por del damunt: espantant els altres. La màscara pot transmutar, donar coratge i condicionar la forma de ser. Els exèrcits espantaven els seus enemics primer amb els colors bel·licosos amb els que pintaven el seu rostre i, més tard, amb els seus elms de ferro a mode de màscares protectores. Si aconseguien aterrir l'enemic s'enfortien pensant que, si més no, els altres tenien més por que ells. Així doncs, la força hipnòtica de les màscares ha fet que a través dels segles l'ésser humà també les hagi emprades per treure's la por, ocultant-s'hi al darrere, per espantar o suggestionar els altres.

Les caretes naturals

La seguretat que dóna parapetar-se darrere d'una màscara ha fet que també se'n puguin crear de naturals, les que fan que el rostre esdevingui un mitjà per ocultar en lloc de comunicar. D'aquí es deriva la paraula "botifler", que era aquell que inflava les galtes per modificar conscientment el seu rostre, fent una caricatura d'ell mateix. No és estrany que aquesta paraula s'hagi introduït en l'àmbit social per anomenar molts dels polítics dels nostres dies que es parapeten darrere una màscara de ciment armat, amb la que ells mateixos han anat convertint el seu propi semblant, a fi de no deixar entreveure, a través de l'expressió del seu rostre, les empremtes de la seva incoherent conducta. En els sistemes totalitaris i dictatorials, la impassibilitat de l'esfinx era la màxima representació. Per això, aquells que estan posseïts per la màscara no poden ser mai uns bons comunicadors.
Però, de màscares, se'n creen en d'altres situacions. L'ésser humà necessita convertir-se en un ésser representatiu capaç de dur a terme el paper social per al qual s'ha preparat amb dedicació. Si no esdevé així, si no pot adquirir les habilitats i coneixements necessaris que li imposa un càrrec i no s'hi vol esforçar, necessitarà actuar des de la ficció. Aleshores comença a desenvolupar un posat forçat i artificiós, la màscara li deforma el rostre com un postís que s'apodera de l'expressivitat i li encartona els moviments, traient-li la vivacitat dels ulls, talment com succeeix quan ens posem un antifaç.
A la persona representativa no li cal la màscara. En canvi, qui lluny de ser un autèntic líder s'ha convertit en una "vedette" se les posaria totes. Fins i tot, alguns dels "tics" o moviments inconscients i repetitius del rostre són produïts, a la fi, per la incomoditat de portar-les.
Si com deia el filòsof Nietzsche "tot pot ser una màscara en relació a allò que volem ocultar" i, fins i tot, algú pot dir que ell no és adulador per amagar que es envejós, se'ns fa cada vegada més difícil valorar les persones. Els emmascarats hi són arreu i ja ni ens sobta trobar algú dins una discoteca amb ulleres de sol a mode de moderns antifaços com els que van inventar els venecians.
La línia que separa el fet de potenciar el rostre a través del maquillatge o els ornaments i l'acció d'emmascarar-lo és minsa. En cap altra moment històric s'ha experimentat tal domini de les fal·làcies, ni ha sigut tan complex el poder desemmascarar-les. Per poder ser éssers veritablement comunicatius cal saber ponderar el que té la màscara de bo, de dolent, de malvat o fins a quin punt transmuta, potencia o minimitza.

Símptomes principals

Reaccions davant la màscara

"Si tenim en compte que el mirall és la identificació, hi hauria qui es miraria a l'espill amb màscara". Amb aquesta frase, el psicòleg Carles M. Espinalt ens dóna una visió exacta de com n'és de transcendent no sols comunicar amb autenticitat, sinó formar-se una veritable identificació per no esdevenir una paròdia d'un mateix. Seguidament ens concreta quines són les 3 reaccions més freqüents que, davant la suggestió que provoca una màscara, poden presentar-se en les persones quan els n'apropem una:
Reacció supersticiosa: el subjecte no sap què dir, queda com mut, vol espantar els altres, però només s'expressa amb onomatopeies místiques del tipus Uhh! Auuu!...
Reacció del "galtes": tan bon punt se la posa es troba en el seu ambient, com peix a l'aigua, ja que li reforça encara més la de ciment armat que ja portava.
Reacció de la persona esforçada: queda com desorientada. L'esforçat se sent incòmode, li té com una al·lèrgia estranya. Aquesta reacció no té res a veure, per exemple, amb la compenetració que en determinades circumstàncies pot existir amb ella. És coneguda per tothom la manera com es transforma un cirurgià tan aviat com es cobreix el rostre poc abans d'iniciar una operació.