De poca cosa ens servirà el desig de potenciar la personalitat si no desterrem el tòpic que la persona té un tarannà immutable i ens convencem, amb una idea més raonada de l’ésser humà, que la personalitat és transformable i que la realització d’un mateix és possible si aconseguim canviar alguns dels nostres hàbits quotidians.

Seguir el refrany "Genio y figura hasta la sepultura" ens porta a un predomini dels hàbits rutinaris i a enfocar la vida de forma resignada i còmoda. L’ésser humà és conservador per naturalesa i, si d’ell depenguessin, mai no fomentaria canvis. Amb tot, si volem que en la nostra personalitat dominin actituds de superació personal, hem de saber introduir modificacions en la vida personal, i això sempre comporta un esforç. No podem enganyar-nos, perquè el camí mai no resulta fàcil i ens demanarà molta perseverança, però finalment tindrem la satisfacció d’haver-ho assolit.

Aquesta argumentació ens portaria a diferenciar dos tipus humans: el tipus caracterològic, més escàs, i el temperamental, més abundós, segons que hi predomini l'autosuperació constant (caracterològic) o bé els hàbits rutinaris (temperamental), ja que hi ha persones que tenen la seva intel·ligència totalment enllaunada i ofegada per una muntanya d'hàbits.

Potenciar l'ús del mirall

Per potenciar la personalitat ens serà necessari treballar tant el nostre fons com la nostra forma, i un exercici que ens ajuda a incidir en aquests dos aspectes és el del mirall.

Així doncs, podem començar a entrenar el nostre caràcter amb aquesta eina que tenim a l'abast; sense un mirall mai no podrem posseir una bona identificació amb nosaltres mateixos.

Per entendre la relació que tenim avui amb el mirall hem de comprendre'n la història, plena de contradiccions. Tot i ser molt útil per potenciar la nostra personalitat, ha estat titllat d’instrument diabòlic i durant l’Edat Mitjana es va difondre la idea que allò que reflectia era el dimoni. Aquesta concepció fa més de cent anys que perdura, fins a l’extrem que actualment no deixa de ser simptomàtic que totes les esglésies del món prohibeixin tenir-hi miralls, així com el fet que quan algú s'emmiralla i veu que els altres l’observen acostuma a avergonyir-se'n com si acabés de cometre un delicte. Aquest acte reflex és una prova més de la manca d’educació quant a les possibilitats terapèutiques de saber encarar-se obertament al mirall per descobrir-hi els diferents matisos anímics de la nostra personalitat.

Disposats a canviar

Les persones amb una baixa autoestima són incapaces de mirar-se al mirall sense sentir un fort rebuig i sentiments de culpabilitat sobre la seva persona, i quan han de vestir-se procuren fer-ho amb miralls petits que els ofereixin una imatge fragmentada del seu rostre i del seu cos.

El sentit de la vida es perd quan es perd la pròpia imatge. En relació a aquesta idea, cal explicar que avui dia ens trobem amb una gran quantitat de problemes lligats a la pròpia imatge personal, des de l’anorèxia fins a la bulímia, passant per totes les inseguretats i insatisfaccions sobre l'aspecte personal. Per aquest motiu, es fa molt necessari retrobar-se de forma positiva amb la pròpia imatge.

Així, si la seguretat d’un mateix comença per la confiança en la pròpia imatge, un esglaó preliminar sobre el qual podem començar a construir-nos un caràcter, és important analitzar totes les reaccions que tenim i els sentiments que experimentem davant d’aquest instrument, ja que no hi ha possibilitats de conèixer la nostra personalitat si prèviament no ens coneixem bé la cara.

Entrenar les nostres actituds

Posem-nos, doncs, enfront del mirall i intentem mostrar la gamma de sentiments i actituds que possibilita la nostra expressivitat. Reproduïm l’alegria, la tristesa, la por, l’angoixa, la pau, l’agressivitat... Totes les emocions poden tenir la seva representació en el nostre rostre. D’aquesta manera, podrem analitzar l’expressió que predomina habitualment en el nostre semblant: tenim una actitud aportativa, cínica, conformista, frustrada, crispada o tranquil·la?

Veritablement, tal com afirma la psicoestètica, és el mirall, i no pas el gos, el millor amic de l’home, perquè és qui ens ofereix l’autèntica mesura de la nostra manera de ser. Sense aquesta identificació prèvia, l’ésser humà no passaria de ser un simple mamífer al llarg de tota la vida.

Una mostra d'això és el cas ocorregut a Alemanya, on un nen abandonat pels pares i criat durant tres anys per una gossa no experimentava cap sensació anímica en contemplar-se davant del mirall. Exactament igual com un gos, que és incapaç de reconèixer-se.

Tal com exposàvem al principi, canviar els hàbits no és cosa fàcil, però totes les nostres aptituds es poden modificar amb la pràctica, l’entrenament o l’estudi. Ens hem acostumat a reproduir uns gestos corporals que influeixen en la nostra autoimatge i en les relacions personals i de cap manera les bateries de la nostra ment es carreguen amb gestos de vençut: hem de modificar-los per gestos que ens donin vitalitat i ens ajudin en la comunicació amb els altres.