Com pot ser que considerem superficial preocupar-nos de l'aspecte personal que tenim? Si bé és cert que l'aparença no és l'únic tret a tenir en compte, és important trobar una forma exterior que ens potencïi a fi d'evitar que ens sentim desvalguts o acomplexats.

La història ens demostra sobradament que l’ésser humà no s'ha conformat mai amb el que la natura li ha donat i que, des de la nit dels temps, s'ha rebel·lat tant contra l’ambient com contra la figura que ha heretat de la mare naturalesa.

Precisament aquest afany de superació ha estat el que l'ha portat a crear tota una sèrie d’artificis -el maquillatge, el vestit, l’automòbil o l’habitatge- per enfortir el paper tan desvalgut que li ha tocat viure, pel fet de ser un dels éssers més febles que poblen el planeta. Sense aquests artificis s’hauria extingit amb més facilitat que els dinosaures.

Els estudis que es realitzen des de la psicologia tradicional no donen la importància que es mereix a la influència d'aquests artificis en la personalitat humana. En realitat, no va ser fins l’any 1971 que el reconegut psicòleg català Carles Muñoz Espinalt va fer un pas més en crear i metoditzar la Psicoestètica, que ell va definir com "la ciència que estudia els artificis que l’home necessita per sobreviure i afermar-se".

Així, mentre la psicologia clàssica mitifica el fons i menysvalora la forma, la Psicoestètica ens fa veure que el fons i la forma de la persona són dues realitats que s’influencïen mútuament i que mantenen una relació molt estreta: els nostres sentiments, pensaments i emocions sempre es manifesten a través d'un factor de forma. Però, a la vegada, aquesta manifestació exterior repercuteix potenciant o degradant la nostra ànima.

Com et sents si et taques a primera hora del dia?

No sempre ens resulta fàcil pensar que, en gran mesura, depenem dels artificis. Voldríem ser autosuficients, que la nostra fortalesa fos inalterable. És l'íntima vanitat de pretendre que la natura ens va crear perfectes, sense necessitar cap crossa en la qual recolzar el nostre coratge. Amb tot, la pròpia autoimatge afecta considerablement el nostre estat d’ànim.

Si davant d’una entrevista important o d'una reunió decisiva ens cau un botó o ens taquem amb el cafè, ja no aconseguim afrontar amb la mateixa seguretat els nostres reptes i trontolla el nostre aplom. Si, per exemple, repetim diverses vegades a una persona que fa mala cara acabarà sentint-se malalta i anant al metge. També l'acne juvenil pot originar més timideses que qualsevol dels complexos edípics que va descriure Freud.

Així de decisiva és la influència que els artificis tenen sobre el caràcter humà; voler ignorar-los o obviar-los no afavoreix la nostra personalitat, només si els acceptem sabrem utilitzar-los positivament per potenciar la nostra fermesa personal.

Jo sóc natural, sóc com sóc

Renunciaríem a la medicina amb la idea que no és natural posar impediments al fatal desenllaç d'una pulmonia? Segur que no. En canvi, en el nostre aspecte exterior no volem que sigui dit que perfeccionem i esmenem la natura.

En aquest afany d'intentar obviar els factors externs trobem persones que es desviuen per arreglar-se sense que es noti, que sembli natural. Però no podem confondre ser naturals amb ser primitius, ja que fins i tot els que creuen prescindir d’aquests factors es pentinen, es renten les dents, es posen colònia i desodorant... Com podem posar sostre a l’afany de l'ésser humà de perfeccionar-se i potenciar-se? Ésser és modificar-se a un mateix i potenciar la forma resulta tan decisiu com cultivar el fons.

Com l'exterior parla del nostre interior

El primer símptoma que es pot observar en una persona que té l'ànim deprimit és que descura l'aspecte personal; l'home no s’afaita ni es pentina, i en la dona notarem que el vestit i maquillatge estan deixats. També quan algú es lleva desanimat utilitza colors més foscos en la seva roba i té menys ganes d'arreglar-se.

Tenir cura de la forma no és una qüestió en absolut superficial, com es creia. De fet, són nombrosos els èxits que s’han obtingut amb l'aplicació de tractaments estètics a malalts amb dolències psíquiques. Alguns estudis van demostrar que milloraven l'estat d'ànim, la capacitat d’afrontar els problemes, la voluntat de comunicació, l'autoestima; en definitiva, que augmentaven la seguretat en ells mateixos i promovien una actitud més coratjosa cap a la vida.

Fins i tot tenim filòsofs com Francesc Pujols que s'han preocupat de buscar una definició encertada de la paraula "bellesa". Pujols es va passar molts anys de la seva vida consultant llibres de tots els països i èpoques per cercar l'autèntica naturalesa de la bellesa. Finalment, després d'aquesta llarga recerca, la va trobar en un llibre de Milà i Fontanals; per això Pujols va escriure que Catalunya ha tingut la satisfacció d'haver donat al món la definició més encertada de la bellesa humana: "La bellesa és l’harmonia vivent".

El maquillatge és un dels artificis més antics i utilitzats que es coneixen.

Des de temps immemorials, l’ésser humà ha utilitzat el maquillatge no solament com a font de diversió en les festes o per espantar les feres que volien atacar-lo sinó, sobretot, per guanyar seguretat en si mateix.

De fet, tant l'home com la dona de la caverna ja es maquillaven amb colorants vegetals i minerals i, avui dia, encara podem observar algunes tribus primitives que utilitzen colors vermells o dibuixos agressius en el rostre i cos per sentir-se més poderosos davant dels perills, reforçar el seu esperit i infondre's més valentia.