Què vols ser quan siguis gran?

© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de la Fundació Claror.

Qualsevol persona reuneix unes condicions especials que la capaciten per exercir una professió determinada.

L’estímul vocacional, al mateix temps, també ajuda a desenvolupar les capacitats per dur a la pràctica la professió desitjada.

Com si l’orientació professional no fos prou transcendent, no hi dediquem el temps, les eines i els procediments que serien necessaris per assegurar-nos que no es perden talents per manca de l’estímul necessari que requereix fomentar les vocacions professionals. Anem curts de mitjans per ajudar els joves a descobrir-les, i també de consciència social per fomentar-les de forma equilibrada.

Si no queda ben clara la motivació essencial de l’escolaritat, sobretot en l’inici de l’adolescència, fàcilment es pot perdre l’al·licient per seguir estudiant. Quin sentit donarà l’alumne a aquest reguitzell d’exàmens i hores d’estudi si no es focalitza l’objectiu a desenvolupar la seva vocació professional?

“Sóc arquitecte”, o “sóc actor”: el verb que utilitzem ja denota que la feina que fem forma part, íntimament, de la nostra manera de ser. No diem per exemple “faig d’arquitecte” justament perquè la professió configura la nostra existència de forma decisiva. En expressar la seva preferència vocacional, la persona manifesta la interpretació que fa de si mateix i la projecció social que vol tenir.

En aquest procés és fonamental estimular la capacitat de decisió i reforçar la confiança en un mateix, ja que els dubtes o les pors poden ofegar i limitar possibilitats. Tampoc s’han de reduir les expectatives professionals per aspectes de la personalitat que es poden polir, com ara la timidesa.

Paciència i perseverança
Els esculls que deformen la vocació passen per voler aconseguir un triomf ràpid amb el mínim esforç, i aquest fet serà un impediment per esdevenir un bon especialista. Arribar a savi requereix persistència i, per contra, un temperament ple d’impaciències instintives no contingudes i que s’expansiona sense un mètode organitzat no pot aconseguir ser un bon professional.

Es tracta de sincronitzar les facultats i els desitjos amb l’esforç. Cercar les habilitats, polir-les i desenvolupar-les. Ajudar a aconseguir una clara interpretació personal que pugui satisfer totes les expectatives professionals futures, ja que no encertar és una gran font de frustracions, perquè no s’assoleix el màxim desenvolupament de les pròpies capacitats.

Però no tot són les destreses intel·lectuals. Saber enfortir altres trets del caràcter com la força de voluntat, l’afany d’aprendre, l’hàbit de la lectura... seran importants per donar confiança en el moment d’escollir una professió, sobretot les de caire directiu, en què la responsabilitat i la preparació, continuades, són condicions indispensables.

El paper dels pares
Els pares han de saber reconèixer el valor autèntic dels fills, procurant evitar comparacions injustes, que poden originar complexos. A més, tan contraproduent pot resultar imposar-los que continuïn la vocació familiar, interferint en els seus veritables desitjos (si la vocació és autèntica, qualsevol activitat que triï l’ajudarà a desenvolupar la seva inquietud interior, sempre que ho faci esmerçant-hi esforç i creativitat) com no preocupar-se d’orientar-los respecte la seva decisió, ja que en el moment en què han de triar encara no han assolit prou grau de maduresa i de confiança en si mateixos per fer-ho amb un criteri encertat.

Descobrir la professió apropiada serà una font inesgotable de satisfaccions personals i una forma de guanyar-se la vida. Qui aconsegueixi dominar plenament una professió mai no serà un fracassat.

Llibre recomanat:

Guanyar-se la vida

Autor: Carles M. Espinalt

Editorial El Llamp