L'EXPRESSIVITAT FRUSTRADA

© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de la Fundació Claror.

Una expressivitat fluïda no és una capacitat que s'adquireix d’un dia per l’altre: cal entrenar-la de manera persistent i metòdica

La parla és una eina molt important per a nosaltres i un bon equilibri entre el fons i la forma en la nostra expressivitat és el que farà que tinguem èxit en les nostres relacions interpersonals i professionals. La veu és una part fonamental de la nostra imatge personal i un instrument que ens humanitza.

Després de demanar-me amb neguit i alarma "què podem fer?", com qui no sap on recórrer, cada dia hi ha més pares que em declaren trasbalsats: "Tenim un fill de tretze o catorze anys que gairebé no parla. Abans, amb nou o deu anys, s’expressava molt millor que no pas ara. No sap com ens fa posar de nerviosos; sembla talment com si, amb pinces, i una a una, li haguéssim de treure les paraules de la boca. Té mandra d’explicar qualsevol cosa. De tant en tant, alguna en deixa anar, però amb prou feines si passa de sorolls guturals. Ens fa la sensació que, més que pronunciar mots, se’ls empassa. I, com més el renyem, més quedat es queda. Si l’animem, enlloc d’enraonar, riu i riu satisfet d’ell mateix, com si tornar-se un misteri d’inexpressivitat fos la millor manera de distingir-se".

La frustració expressiva

Els pares tenen ben apamat el procedir del noi, però se senten impotents quan volen esmenar-lo. No se’n surten, tot i que només amb la satisfacció que demostren quan indiquen el nom de l’escola o en el porten ja deixen entendre que no els ve de mil pessetes, posats a donar-li una notable formació.

No obstant això, els resultats no estan pas d’acord amb el que paguen. Noten que el seu fill va començar a parlar amb tota normalitat i, a mesura que s’ha fet gran –sense que hi hagi posat cap remei la distingida escola que l’educa- va quedant dominat per una forta frustració expressiva. És com si de cop i volta tingués una impotència a les cordes vocals.

La importància de la comunicació

Es comenta molt que som a l’època de la comunicació i cada dia resulta més difícil que es pugui assolir de persona a persona. Si ja s’ha establert l’ofici de "comunicador", en bona part es deu al fet que hi hagi tanta gent que necessita un professional perquè faci per ell allò que hauria de ser patrimoni de tothom: comunicar-se correctament.

En relació a això, el desembre passat es va publicar un informe del Ministeri d’Educació francès en què es reflectien les mancances en matèria d’expressió oral dels alumnes de secundària; segons l’informe "només el 30% dels alumnes d’una classe, gairebé sempre els mateixos, intervé durant les lliçons".

Més tard, en el moment d’entrar en el món laboral, aquests nois es trobaran amb grans limitacions, perquè per a la majoria de les professions esdevé necessari un nivell d’expressivitat elevat que possibiliti una adequada comunicació interpersonal. Els empresaris es queixen que els estudiants no surten de la Universitat formats per a la feina que després hauran de fer, i sobretot que els graduats no saben esciure ni relacionar-se amb la gent.

Amb tot, una expressivitat fluïda no és una capacitat que s’adquireixi d’un dia per l’altre.

Com podem desenvolupar una bona capacitat d’expressió?

El reconegut psicòleg i pedagog català Carle M. Espinalt, ja afirmava: "Saber què pot dir-se, a qui, com s’ha d’expressar, quan és el moment, i quina força suggestiva reclama, constitueix el do més desitjat pels humans; qui no ho sent així, és una esmaperdut que mai podrà ésser bon promotor ni directiu de res".

Així doncs, un cop descartada qualsevol patologia que pugui afectar l’aparell fonatori, cal entrenar de manera persistent i metòdica de la nostra expressivitat. Alguns dels exercicis bàsics es poden realitzar a casa (vegeu el quadre) i d’altres, com en el cas de la quequesa, o de la dificultat per pronunciar algunes lletres –com per exemple la "r"- cal fer-los sota la supervisió d’un logopeda.

Una respiració adequada també ajudarà a fi que el nostre parlar sigui més potent i amb menys desgast de les cordes vocals; amb aquesta idea és fonamental que practiquem la respiració diafragmàtica, o sigui, que respirem inflant l’estòmac. Pensem que l’ésser humà ha aconseguit, de nit i en un entorn silenciós, fer arribar la seva veu a uns 17 quilòmetres de distància.

Per tant, un bon equilibri entre el fons i la forma en la nostra expressivitat és el que farà que tinguem èxit en les nostres relacions interpersonals i professionals. Per aquest motiu, des que l’infant comença a parlar fins a l’edat adulta, no hem d’oblidar mai que la parla és l’instrument que ens humanitza i ens distingeix dels altres mamífers.

Així, haurem de començar a pensar que, si les noves generacions sofreixen una forta frustració expressiva i no sabem oferir-los solucions per superar aquesta mancança, voldrà dir que les persones, cada dia més òrfenes de paraules però amb tanta pruïja per comunicar-se com el ve al damunt, hauran d’anar amb un tambor penjat al coll per expressar-se: "Pom, pom, pim, pam, pam, pam".

És per això que cal no descuidar la nostra expressivitat i exercitar-la de forma constant, ja que la veu és una eina única i complexa, i una part molt important de la nostra imatge personal, que indica el nostre estat de salut (tabac, alcohol, cansament…), la nostra cultura i, fins i tot, el nostre estat anímic.

MÉS INFORMACIÓ...

Per tal de desenvolupar la nostra expressivitat, hem de constatar la importància d’un aparell que normalment és a totes les llars: el casset, amb el qual podem gravar-nos la veu. De la mateixa manera que identifiquem la nostra imatge a través del mirall, instrument també utilitzat pel logopeda en les reeducacions de la parla, l’única manera tenim d’identificar-nos amb la pròpia veu és sentint-la un cop gravada.

S’ha comprovat també que, en problemes com la timidesa, manca d’autoestima o, fins i tot, en persones que volien acabar amb la seva vida, el fet de canviar el to de veu era un factor que n’afavoria la recuperació, ja que la pròpia veu és una "música" que afecta el nostre estat d’ànim de forma constant. La veu transmet de forma fidel la situació anímica: per això quan truquem per telefon a un amic o a un familiar, només pel to de veu percebem si està animat, enfadat, cansat, alegre, etc.

És per això que, després de gravar-la, haurem d’escoltar-la i preguntar-nos: Parlem molt ràpid o molt lent? La nostra dicció és clara i s’entenen bé les paraules que pronunciem? Sabem mantenir el to fins al final de la frase o els finals "cauen"? Tenim riquesa de vocabulari o repetim sempre les mateixes paraules? Al final de les frases repetim constantment "no?", "eh?", "bueno?", "vale?", etc.? Utilitzem un to de veu massa greu o agut?

A partir d’aquesta anàlisi, la valoració serà prou objectiva per començar a modificar els aspectes de la nostra veu que no trobem adequats.

Per exemple, en cas que no tinguem una bona dicció és necessari exercitar tot l’aparell fonatori –sobretot els llavis i la llengua– a través de l’exercici "del llapis", quie consisteix a col·locar-nos un llapis entre les dents i intentar parlar el més clar que poguem. Així veurem que, quan ens el traiem, pronunciem les paraules amb molta més claredat.