"La por fa veure més lleig el dimoni", diem per remarcar que és la por el que ens fa considerar més feixucs els entrebancs. I, atès que les dues reaccions bàsiques davant de la basarda són fugir o quedar-se palplantat, aquest aspecte paralitzador de la por ens deixa sense iniciativa i resignats.

Som l'espècie animal més poruga, i aquest tret ens ha impulsat a desenvolupar una intel·ligència. En aquest sentit, el filòsof Sartre ja afirmava: "Tots els homes tenen por, el que no té por no és normal".

El fet que avui dia es doni més èmfasi a la instrucció que a la formació humana (mentre que un altre filòsof com Aristòtil ja vivia de transmetre el sentit de la vida i de com viure-la) fa que els joves tendeixin a deixar-se dominar amb més freqüència per les oscil·lacions del seu esperit i a no tenir cap preparació psíquica per afrontar les inclemències de la vida.

Així, mentre que abans preponderava la por a morir, ara cada vegada és més habitual la por a viure, com el cas de l'adolescent que, amb incipients idees suïcides, em preguntava neguitejat si era possible a la seva edat contractar un pla de pensions. Tan poca era la confiança en ell mateix i tants els obstacles que preveia que, abans de començar a guanyar-se la vida, pensava més en com deslliurar-se de les responsa-bilitats que en com afrontar-les. Per a ell la vida era una roda de preocupacions i problemes i la idea de morir li rondava com una forma còmoda d'alliberar-se de la por.

El diccionari ens defineix l'expressió 'estar desmoralitzat' com "estar privat de l'energia moral".

El desmoralitzat està com buit per dins, entre atordit i atuït, talment com si no tingués ni esma per refer-se.

Ensopits i mancats de determinació pròpia, qualsevol entrebanc els impulsa a la depressió. De fet, segons una enquesta recent de la prestigiosa revista British Medical Journal, en la qual demanava als seus lectors les afeccions no patològiques més comunes que patien, en un destacat tercer lloc assenyalaven l'avorriment. Aquest avorriment vital que, en el millor dels casos, molts voldrien poder combatre amb potents substàncies estimulants.

Però, si bé la manca d'al·licients és un greu problema, la manca d'objectius vitals encara esdevé més anorreadora, perquè quan perdem els objectius perdem també l'objectivitat i el bon criteri per valorar la realitat de manera equànime i, així, podem decantar fàcilment les nostres percepcions per veure-hi només les complicacions que comporta la vida.

Hi ha dues menes essencials de depressions: les endògenes i les exògenes.

Les primeres es refereixen a les persones que mantenen un estat de tristesa i apatia sense un desencadenant exterior i, sovint, van lligades a canvis de temps o periodicitats més o menys regulars.

En canvi, les exògenes es manifesten com a conseqüència de fets i situacions reals adverses que són viscudes com a entrebancs insalvables. En aquest cas hi ha una causa externa concreta que motiva els sentiments de frustració i es poden produir somatitzacions com cefalees, àlgies diverses, espasmes, etc.

Cal assenyalar que, en nombroses ocasions, si a les depressions produïdes per fets externs no se'ls posa remei amb diligència, poden desembocar en una fase crònica o cristal·litzada i, a la llarga, esdevenir endògenes.

Cal anar en compte i analitzar sovint els nostres estats d'ànim, tot fent una llista de les pors i preocupacions que ens estrenyen l'afany de viure. Contestar afirmativament a tres o més preguntes de les dotze que podeu consultar al quadre superior ens posa alerta: necessitem posar ràpidament fil a l'agulla.

Cal molta disciplina mental per deslliurar-se dels temors, però també cal donar un clar sentit a la nostra existència.

"Res no hi ha més estèril a la vida que una persona incapaç de trobar la seva pròpia missió". Així sintetitzava el psicòleg Carles M. Espinalt la importància de conèixer el sentit del propi transcórrer, i hi afegia que el remei més eficaç contra la por és la idealitat, perquè només els idealistes aconsegueixen la resolució d'ànim i l'optimisme que aporta l'entusiasme. Sols ells es poden salvar d'una existència corsecada i anquilosada, ja que "qui no estima ningú ni creu en res té por de tot".

En què voldria contribuir a l'obra de la humanitat en el temps que m'ha tocat viure? De quins models m'agradaria seguir les passes? En quins coneixements voldria aprofundir per cooperar millor al concert social?

Contestar positivament a aquestes qüestions ajuda a sortir d'una visió estreta de l'existència i dóna la força per sobreposar-se a les circumstàncies. D'aquí que el pensador Eurípides ja creiés que la felicitat consisteix a ser més fort que el pes de les adversitats que patim.