Com ens interpretem?

© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de la Fundació Claror.

En qualsevol de les nostres actuacions queda gravada l'emprenta de la pròpia projecció

Cada dia, sense ser-ne conscients actuem a través d'una gran multitud de rutines, tant mentals com conductuals, que cal analitzar

A vegades és fàcil confondre la pròpia personalitat amb el cúmul d'hàbits que hem anat aplegant al llarg de la vida i que formen una gruixuda crosta que no deixa créixer ni actuar la intel·ligència amb tota la plenitud de les seves possibilitats.

Els hàbits són un mecanisme del subconscient que ens ajuden a automatitzar les conductes que fem de manera molt continuada, a fi de no haver de pensar-les conscientment cada vegada. Per exemple, a l'hora d'escriure al teclat de l'ordinador al principi hem de buscar cada lletra; però, quan n'agafem el costum, els dits es mouen ràpidament sense ni pensar-s'ho. També, quan conduïm un automòbil o ens rentem les dents abans de dormir es tracta d'hàbits adquirits favorables.

Cada dia, sense ser-ne conscients, actuem a través d'una gran multitud de rutines, tant mentals com conductuals. Es fa imprescindible analitzar-les, doncs: què succeeix quan els costums adquirits no ens ajuden a forjar-nos la interpretació que pretenem? Desarrelar un hàbit és un treball feixuc, només cal preguntar-ho als fumadors que intenten desfer-se de l'hàbit del tabac; cal realment un esforç considerable. Si aconseguim, doncs, canviar els hàbits per uns altres de més adequats aconseguirem fer el primer pas per perfeccionar la nostra interpretació personal. Shakespeare ja albirava aquesta problemàtica quan va afirmar: "Sabem allò que som, però no allò que podem ser".

Com ens interpreten els altres?

Hi ha etapes de la formació personal en les quals és molt important la interpretació que fan de nosaltres les persones del nostre entorn més proper. Així, en l'adolescència, que els pares interpretin el seu fill de forma negativa o positiva el pot influir molt decisivament. La imatge que en tenen, i que projecten amb els seus comentaris, impacta en la manera com el noi o la noia s'afirmarà a la vida. És necessari ajudar-los potenciant el millor de les seves peculiaritats personals, perquè afirmin el seu jo a través d'una interpretació adequada.

Després d'allunyar-nos de qualsevol rutina que ens limiti, a la fi podrem contestar: com m'interpreto? Com vull ser? Quin paper vull tenir a la vida? Quin valor social té aquest paper? Com m'interpreten els altres? Potser en aquest punt ens adonarem de com és d'extensa o reduïda la distància entre la interpretació que fem de nosaltres mateixos i la que copsen les persones del nostre entorn. Com més petita sigui aquesta divergència, més gran serà la nostra coherència personal.

Com a exemple, i ja que ens trobem en l'any dedicat a Dalí, podem estudiar a través del diari que va escriure durant l'adolescència, l'any 1920, com va contestar les preguntes que anteriorment hem formulat: "Lo culminant i potser el més important de ma vida, puix senyala el camí que haig d'emprendre, és la resolució (aprovada per la família) següent: acabaré el batxillerat de pressa, si cal faré els dos anys que em resten en un sol. Després aniré a Madrid a l'acadèmia de Belles Arts. Allí penso passar tres anys treballant bojament. Després guanyaré la pensió per anar quatre anys a Roma; i tornant de Roma seré un geni, i el món m'admirarà. Potser seré menyspreat i incomprès, però seré un geni, un gran geni, perquè n'estic cert".

D'aquestes paraules podem deduir que de cap manera hi havia una interpretació rutinària, ni el limitava cap tòpic, i també que Dalí va ser fidel a la seva voluntat de transformar-se en una persona eminent en el món de la pintura, sabent, en conseqüència, que hauria d'esforçar-se molt per arribar a construir-se la interpretació que s'havia proposat d'ell mateix; fins i tot va arribar a preveure les incomprensions que pot comportar el fet de destacar-se.

De la mateixa forma que un músic demostra el talent en la particular manera de personalitzar els matisos de la melodia d'una partitura, i que l'èxit de la seva feina té a veure justament amb aquest fet, així també cada persona pot arribar a fer una pròpia interpretació única i irrepetible de la seva condició humana.

Com podem desmitificar la nostra forma de ser?

Com hem vist en el cas de Dalí, sense voluntat de treball i persistència no és possible projectar-se en un rol social i professional destacats; per això, podem caure en subterfugis que ens converteixin en somiatruites i arribem a mitificar la nostra personalitat per tal de no fer l'esforç que necessitem.

Són molts els mites que ens poden immobilitzar i, fins i tot, la psicoanàlisi va afegir llenya al foc a aquesta tendència humana a la mitificació quan, en voler explicar l'ésser humà, va fer-ho a través de mites com el d'Èdip.

En la mesura que vulguem interpretar-nos sense falses fal·làcies, cal que no barregem els conceptes que formen la personalitat: caràcter, temperament i talent, perquè podem confondre la nostra peculiar forma de ser amb les propietats dels nostres instints i donaríem un culte erroni a la nostra interpretació, de forma que cada vegada se'ns faria més difícil renunciar als dictats primaris del nostre temperament i fer via per forjar-nos un caràcter.

L'inconscient ens porta a fer coses sense que ens les haguem proposat, i per això es fa necessari elaborar una interpretació personal abans que la pròpia vida no agafi un caire que no és el que desitgem. Però avui dia sembla que la interpretació generalitzada de l'homo sapiens (home que raona) i de l'homo faber (home que fabrica) que anys enrere imperava, ha anat degenerant en un homo ludens (home que juga), cosa que ha derivat en un ésser que cerca més la distracció que la formació en el que fa. Per això, més que arribar a transformar-se en allò que desitja, l'home actual està més focalitzat a estar distret i a passar l'estona de la millor manera possible; d'aquí que el concepte de felicitat s'associï cada vegada més al seu aspecte contemplatiu i lúdic com a màxim exponent de la pròpia realització. Cal, també, trencar tòpics.

La vida ens reclama ser representatius

No podem descuidar cap detall. En qualsevol de les nostres actuacions, en la manera de presentar-nos als altres, en tot procedir humà, queda gravada l'empremta de la pròpia projecció. Per aquest motiu, per molt que algú es vulgui mostrar com a president dels Estats Units, sempre hi veurem un actor que ho està simulant. Els obstacles no ens vénen de fora, sinó que l'enemic és en nosaltres per la poca preparació que tenim i, si no ens volem desviar del nostre autèntic objectiu no ens podem lliurar a les ambivalències en la pròpia interpretació.

El pensador Carles M. Espinalt ho resumeix amb aquestes paraules: "Quan se cerca el sentit d'un gest o es perfecciona la pròpia expressivitat no es fa teatre, sinó que s'intensifica el sentit de la vida i la representativitat que ens reclama, atès que és el teatre el que imita la vida i no la vida el teatre. Som, segons la psicoestètica, allò que dóna de si la nostra manera d'interpretar-nos".