Almenys un 60% de les persones moren sense saber on van, com són i com podrien arribar a ser, ja que mai s’han format una imatge motivacional de si mateixes. Tenir una clara imatge de com volem que sigui el nostre futur i de com autosuperar-nos en les nostres limitacions caracterials actuals, és la manera de combatre la desmotivació.

Durant els primers anys de vida d'un infant són els adults que l'envolten els encarregats de donar-li una imatge motivacional apropiada. Els pares el motiven per realitzar totes les activitats diàries necessàries a fi de configurar-li un futur adequat: l’escola, la higiene, la formació humana, la salut, l’esport... Però, quan l'infant es fa adult, què el motiva per dirigir el seu esforç cap a les activitats que li són necessàries? Aquí comença l’automotivació.

Combatre la indiferència

En l’arrel del significat de la paraula motivar trobem "motor", "moviment"... Per tant, quan estem desmotivats no tenim forces per actuar en una direcció determinada. Així, motivar-nos vol dir que hem de saber trobar els motius per dur a terme una acció que ens comporta un esforç.

Per dir-ho d'una manera gràfica, un intel·lecte, per més ben dotat que estigui, sense una forta automotivació és com un cotxe amb un motor molt potent, però amb el dipòsit de carburant buit: no pot anar enlloc.

La indiferència és un dels factors que més desmotivació genera avui en dia, el "m’és igual una cosa com l’altra" crea persones incapaces d’actuar amb una motivació forta.

Per això, si volem saber exactament què som i on ens dirigim, ens cal trobar un lloc que sempre té una contra nítidament dibuixada: el metge, lluita contra la malaltia; el jutge, contra el delicte; el capellà, contra el dimoni; el mestre, contra la ignorància; el sastre, contra la descurança, etc.

Ens complagui o no, poca cosa podem arribar a ser si no ens interpretem des d’una tendència concreta. Creure que la vida no és un combat és negar que hi ha plenitud de possibilitats. El triomf mai es troba en una cruïlla de camins. Per això, els neutrals i els indiferents és impossible que hagin pogut deixar mai ni el més lleuger rastre al llarg de la història.

La projecció social i històrica

En la biografia de Ramón y Cajal (Dorothy F. Cannon. Biografies Gandesa. Grijalbo, 1965) observem una mostra de com l’automotivació es troba fortament lligada a la dimensió històrica i a la projecció social d’un mateix en relació a l’evolució de la humanitat: "Aspiraba yo a ser algo -ens diu Cajal-, a emerger briosamente del plano de la mediocridad, a colaborar, si mis fuerzas lo consentían, en la obra magna del conocimiento científico".

Les generacions actuals, en canvi, viuen immerses en una concepció lúdica de la vida. Ha arrelat l’escepticisme i han perdut la dimensió històrica i social que l’existència individual de cadascú té en relació amb l’evolució de la humanitat. De fet, si les depressions, el "passotisme" o l’ociositat estèril són tan freqüents avui és, en gran mesura, per l’oblit d’aquesta projecció històrica.

Actualment, es perd fàcilment el sentit de la pròpia existència i freqüentment els joves tenen la impressió que "ja està tot fet", que no queda res per a què valgui la pena lluitar, i que no els resta més que superar, com sigui, aquesta buidor interior.

Trobar models de referència

Per trobar un sentit a allò que fem o marcar-nos els objectius de com volem ser o el que volem fer en un futur, és important tenir models, persones en les quals puguem descobrir valors i conductes de referència.

Així, per exemple, el Pentàgon, conscient de la força motivadora dels models, els utilitzava amb les seves tropes projectant les pel·lícules de Rambo als militars establerts a l’Aràbia Saudita, perquè tinguessin la moral alta i suportessin millor la forta calor de la zona. La força suggestiva i estimulant que exerceix el model sobre la psique humana és ben clara.

Quins models tenim al nostre abast? Només els que trobem a la televisió, o procurem trobar biografies de persones que puguin vigoritzar el nostre esperit i ens ajudin a sortir de la grisor que representa la desmoralització i l’escepticisme vitals?

Som en una societat òrfena de models que alimentin els autèntics valors que fan progressar psíquicament i espiritualment les persones.

Quant al Pentàgon, havia calculat amb molta precisió quines serien les conseqüències de facilitar als seus soldats un model determinat, per tal com l’ésser humà és l’únic ésser que pot rebre estímul psíquic i aprendre de l’experiència vital dels seus congèneres.

Avui mateix, doncs, podem començar a replantejar-nos aquestes qüestions per tal d'automotivar-nos. Hem de pensar que el més important a la vida no és el lloc on ens trobem, sinó la direcció on ens encaminem; el model actua de guia com el far condueix el navegant enmig de la foscor i la immensitat del mar, perquè no es desorienti en el seu camí.

De quina forma pot automotivar-nos per augmentar la nostra cultura pensar que Jaume Balmes, amb trenta-vuit anys, va manejar cinquanta mil volums? Imaginem el fred glacial i rigorós de la biblioteca de Vic on Balmes, ara fa cent cinquanta anys, es passava tot el dia llegint, sense cap comoditat, amb l’únic afany d’aprendre dels grans llibres del pensament de la humanitat. Sense aquestes lectures, no hauria pogut dur a terme la seva excepcional obra.

Així, doncs, vigoritzem cada dia la nostra automotivació: pensem com volem contribuir a l’evolució de la nostra societat, quina és la nostra missió, quines satisfaccions ens reporta, quin esforç ens reclama, i fem una llista de tot el que volem emprendre. Al costat, anotem tots els motius que ens impulsen a fer-ho i les conseqüències positives de la lluita, i repassem aquesta llista diàriament.